|
Els límits del cel
És un dia qualsevol d'un estiu qualsevol. Són les vuit del matí i estic fent cua davant la finestreta d'una companyia aèria facturant l'equipatge. Vaig cap a la porta d'embarc; el meu avió està preparat per sortir... però, tot seguit, s'escolta el temut missatge que diu: «Señoras y señores, les comunicamos un retraso en la salida de nuestro avió por congestión de tráfico aéreo...». Una vegada més donen la culpa al Centre de Control de Trànsit Aeri de Brussel·les, i una vegada més ens adonem que la puntualitat en la sortida dels vols s'ha convertit en una utopia. La pregunta lògica davant uns fets constatats és si això realment té remei. La resposta és contundent: fa falta una decisió política. L'Espai Aeri Europeu està gestionat per 68 Centres de Control Nacionals que serveixen a 420 zones, on es parlen més de 30 idiomes i amb uns sistemes informàtics que no sempre són compatibles per establir una comunicació entre ells. Òbviament tot plegat dificulta la fluïdesa del trànsit d'aeronaus. Però no acaba aquí la cosa, ja que a la manca de coordinació existent entre els vols civils i militars s'ha d'afegir el tancament de grans espais per ús exclusiu de l'exèrcit de l'aire. Això fa que una part molt important del cel europeu es vegi inutilitzat permanentment malgrat que els avions de combat no realitzin maniobres d'entrenament. A tall d'exemple s'ha de dir que en el cas de l'Estat Espanyol un 65% de l'espai aeri restava dedat a l'aviació civil i comercial malgrat que els militars estiguin de vacances, i en el cas de França o Suïssa aquest percentatge és encara superior. Per tant, l'únic camí per arreglar aquest desgavell passaria per una solució política consistent que els distints estats europeus cedissin el domini del seu cel a un organisme supra-estatal que podria ésser el Centre de Control de Brussel·les (Eurocontrol), mitjançant el qual s'aconseguiria unificar un espai que actualment presenta moltes dificultats degudes al seu funcionament. Això sembla que és una altra utopia ja que són precisament França i Suïssa els que hi posen més entrebancs. I no penseu que són els únics amb manca de voluntat; recentment el president Aznar i el primer ministre Blair han utilitzat el penyal de Gibraltar com excusa per no banyar-se al·legant que la roqueta era un impediment seriós per arribar a acords sobre aquesta qüestió. Amb una paraula, crear un espai europeu unificat eliminant els particularismes entre els diferents estats i suprimir les grans reserves militars és l'única sortida per evitar l'actual situació de saturació, però sembla que això és, ara per ara, una cosa molt llunyana. Arribar tard a qualsevol banda «por congestión de tráfico aéreo» és el pa nostre de cada dia.
|
