Sense llum (divina), ni guia
Més enllà de les repercussions econòmiques que la crisi de
l'onze de setembre pugui provocar, que tenen —per altra
banda— la seva importà ncia, crec que ens trobam davant un
fet que, a mesura que passen les hores, sumeix els intel·lectuals
i pensadors en la foscor mĂ©s laberĂntica de la perplexitat. MĂ©s
enllà de la superficialitat —gairebé unà nime, si més no
si es mira des de la perspectiva occidental— que suposa
qualificar l'acte terrorista com a barbĂ rie, no hi ha,
aparentment, cap base sòlida o qualque parà metre segur que ens
permeti canar, en la dimensiĂł que estam avesats a mesurar les
coses actualment, l'abast exacte del conflicte que ens enrevolta.
I crec que això encara ens desconcentra molt més.
Evidentment, el nostre pensament racional ens mena a cercar les
causes que han originat el conflicte i trobar-les o, més fà cil,
pressentir-les, no sabem si Ă©s tan difĂcil com la quimera de
Sant Agustà —recordem que volia traspassar tota l'aigua del
mar amb una copinya dins un forat— o com arribar a establir
amb certesa grà fica l'origen de l'univers. Ho dic, perquè tot
d'una que grates una mica endins et trobes navegant dins un magma
vaporĂłs on saps que l'Ăşnic salvavides que fa surar els teus
raonaments sĂłn els a priori, els prejudicis o el no res en forma
d'intuĂŻcions no fonamentades. S'ha generat una mena d'estat
d'opiniĂł on els matisos sĂłn sospitosos i tot d'una t'alineen en
un bĂ ndol o en un altre. Quan hom es qĂĽestiona si la repressiĂł
sobre l'Afganistan Ă©s justa o no i ho fa des de la perspectiva
històrica del Vietnam, etc. etc. immediatament és qualificat de
superficial antiyanquee. Igualment passa si, en l'explicaciĂł de
l'atemptat terrorista, hom pensa que al darrera hi ha una de les
armes —per ventura de les poques— que tenen els «oprimits»
per venjar-se dels «opressors» —potser, el lector, en
comptes de cometes hi pot llegir interrogants. D'altra banda, no
crec que fos acceptable per ningĂş que els Bin Laden Boys algun
dia llençassin una bomba atòmica damunt Nova York o a Can
Pastilla, seria una manera de concebre que han perdut la raĂł.
Però això encara no ho han fet.
Tampoc no ens podem basar en un concepte de superioritat de
civilitzaciĂł, ergo de superioritat de model, que pugui
justificar que la societat occidental té dret a fer prevaler
l'status quo generat sobre altres formes d'organitzaciĂł social i
à dhuc religiosa. Sobretot perquè aquest model de civilització
—diguem-li capitalista— s'ha entronitzat sobre un
seguit de contradiccions insalvables del tipus: xuclament dels
recursos energètics, ecològics del tercer món a canvi d'una
mica de xavalla i un dictadoret que custodia el poble amb la
mateixa indulgència com es té cura d'una guarda d'endiots
—a cops de canya, si fa falta—. Tothom pot tenir
present les «tales», en tots els sentits, que practiquen les
multinacionals (arbres, contaminació, etc). I encara que es pogués
demostrar, com a mĂnim en un raonament casolà —o cientĂfic—
mĂnimament convincent, que sĂ, que el nostre model Ă©s superior
als dels altres, hi ha una altra pregunta subjacent: Ă©s legĂtim
que s'implanti urbi et orbi? que tot el mĂłn el servi? que tots
ballin al mateix so. No seria més lògic, en funció d'aquesta
llibertat que tots defensam, que cadascĂş s'organitzi la vida com
vulgui. D'altra banda, també es pot argumentar que les accions
terroristes no es basen a partir d'una voluntat democrĂ tica sinĂł
que és la curolla? d'uns pocs. No són també uns pocs, a
occident, que mouen els perns del mĂłn? En tot cas, com a molt,
podem acceptar que la democrĂ cia Ă©s el menys injusts dels
sistemes d'organització però que té moltes xacres que
legitimam entre tots.
Si a tot això hi afegim que no ens podem fiar de la informació
que veim perquè no sabem fins a quin punt està manipulada, o és
tendenciosament parcial, podeu comptar amb la foscor on ens movem
o on es mouen els pensadors i els transmissors d'opinió. Un autèntic
cul de sac sense respostes.
ť
|