La lavativa
Perdonau-me que parli de mi i de les meves circumstà ncies,
però ja he entrat en aquella edat en què al món de la infà ncia
particular comencen a aflorar-hi sÃmptomes de paradÃs perdut.
Que hi farem! Idò heu de pensar i creure que un dels meus
fantasmes infantils fou un artilugi estrany que rondava per ca
nostra, i supòs que per moltes altres cases. Eren temps aquells
del reciclatge integrat, que tot era reutilitzable, —i no ho
dic amb nostà lgia sinó amb à nim notarial de donar-ne asèptica
fe—, els potets de iogurt, els envasos de la llet i tantes
altres coses, entre les quals hi havia alguns elements mèdico
assistencial. Aixà no és estrany que en una famÃlia amb molts
d'integrants hi hagués una xeringa de vidre i un joc d'agulles
per injectar-te la penicil·lina, i també que hi hagués
l'artilugi estrany del qual us parlava. Consistia, ho podeu
imaginar, en una bolla, grossa al ullons de la meva escala
infantil, de goma, d'un color virat —entre marronós i
vermell, ergo que no convidava gaire a l'entusiasme ni a la
plasticitat— que d'un punt de la seva orografia, en sortia
un canonet d'uns deu o dotze centÃmetres de llargà ria, d'una
lleugera forma cònica, amb el cap prim a l'exterior, per
contribuir d'una manera més eficaç i menys traumà tica a la
seva tasca. Era la popular lavativa, ènema que es diu en
llenguatge tècnic i edulcorat.
La veritat és que mai no la vaig veure funcionar i per aquesta
raó, per ventura, li vaig atribuir uns efectes més destructius,
dolorosos que realment no tenia. Vaja, que per aquell canó et
podien introduir, sense massa traves ni objeccions, qualsevol
substà ncia barroera, purgant i dolorosa. Sobretot si, com jo em
feia, hom s'entretenia a fer mentalment una regla de tres no
matemà tica: «si la injecció que és fina i empra unes vies tan
sofisticades per ser-te introduïda ja és prou dolorosa, com no
ho seran les transferències derivades de la basta, comuna i
vulgar lavativa?».
De lavativa barroera es pot considerar l'anunci que ha fet el
govern central d'associar l'admissió de les transferències
sanità ries a poder-se beneficiar del nou sistema de finançament
autonòmic, que de per si fou també una altra lavativa, ja que
no hi havia altra alternativa possible: si volies tres pessetes més
t'havies d'encolomar tota la xeringada i, a més a més, dir grà cies,
per la immensitat dels favors rebuts.
De lavativa, no cal cercar-hi altre apel·latiu. Si no no
s'entendria que les mateixes comunitats governades pel PP també
rebutgin aquest vincle, aquesta imposició. Jo no sé si el
govern de n'Aznar allò que persegueix no és la descentralització
autonòmica sinó la descentralització dins un ordre —recordau
allò de la llibertat dins un ordre, que no sé si era de M.
Villa o de Fraga, ambdós cappares del PP actual— o, anant més
enllà , la reconquesta de les atribucions pretesament
administrades per les comunitats autònomes. M'explicaré una
mica. Això de la descentralització dins un ordre (estricte,
diria jo) ja l'apliquen des d'un principi. Per dues vies: la via
del recurs (ecotaxa, llei de comerç, etc.) per tant, la
legitimitat democrà tica del parlament autonòmic és com una
herba molla; i la via de la restrictiva-impositiva: voleu doblers
per a carreteres, idò les heu de fer segons els nostres parà metres
(encara que en Zaplana les pugui fer aixà com vulgui); voleu
millorar el finançament autonòmic, idò vos heu de carregar el
mort de la sanitat i ja cercareu recursos (apujada dels
carburants) per tapar-ne el forat o per sargir els descosits per
on perd. Per ventura allò que realment es persegueix és la
segona opció que he plantejat: la reconquesta de competències
no per la via diguem-ne impositivo-militar de reclamar-les per la
força, sinó, atès el setge econòmic a què estan sotmeses les
comunitats autònomes, provocar la rendició incondicional i
escenificar un quadre —com el de la rendició de Breda—
on els consellers d'Hisenda i el president autonòmic retornen
humilment les competències al govern central. Amb això i
aquesta mena de patriotisme constitucionalista que ara ormegen
per Madrid ja tenim refundada la sacrosanta unitat de la PÃ tria
dels yuppies potsfranquistes. I tot per la via democrà tica, per
la que marquen ells, que és l'única possible. Les altres, les
que possibiliten ecotaxes, lleis de comerç, o camins vers
l'autodeterminació, són obsolets i retrògrads camins de cabra:
vuits i nous i cartes que no lliguen.
|